Farts de tanta irresponsabilitat
El proper mes de setembre es compliran quatre anys de la cèlebre frase de Rodríguez Zapatero expressada a Nova York davant d’un selecte grup d’empresaris nordamericans: “tenemos el mejor sistema financiero del mundo”. El pas del temps ha desmentit el comentari fatxenda i irresponsable de l’excap de govern espanyol. La crisi econòmica global que castiga Europa, sobretot els països meridionals, entre ells l’Estat espanyol, està sent especialment dura i cruel per les conseqüències que inflingeix sobre una àmplia part de la població.
Disminució de salaris, descens del consum, una taxa d’atur molt elevada que castiga de manera especial els joves, retallada de les prestacions socials que va molt més enllà de la racionalització de la despesa pública, un increment alarmant de la pobresa...Tot això acompanyat pel decaïment moral generalitzat que provoca la incertesa de la durada del sotrac econòmic i la possibilitat que la pau social s’esmicoli en mil i un bocins. Desmoralització i ràbia també en “descobrir” com s’han gestionat els afers públics durant els darrers anys i, sobretot, per la nul·la r e s p o n s a b i l i t a t, per ara, dels principals protagonistes d’aquest gravíssim embolic.
Després de diversos anys de crisi i davant dels nombrosos esdeveniments que des del sector bancari, l’institucional i el polític han fet trontollar els fonaments de la nostra societat, queda gairebé com a anècdota la pretesa culpabilitat atribuïda al sector privat-familiar pel seu elevat endeutament. És evident que en aquests àmbits van existir excessos. També és cert que la pròpia naturalesa dels protagonistes -sector privat- ha comportat que els seus errors els duguessin a una inevitable fallida, una situació a la qual també han arribat, i hi estan arribant, milers de famílies, sense haver entrat en aquest gran mercat d’oportunitats que els oferia el crèdit. Una situació de fallida que, per ara, no s’ha produït en l’àmbit financer, gràcies a fusions erràtiques i escandaloses intervencions com la nacionalització de Bankia amb la injecció de milers de milions d’euros, en detriment de serveis elementals com són la salut i l’ensenyament. Tampoc ha afectat les principals estructures institucionals i administratives de l’Estat -moltes d’elles duplicades per negligència i interès partidista-, de les quals depenen milers i milers de càrrecs públics i polítics.
Amb el temps i la brutalitat de la situació ha quedat al descobert quin ha estat l’autèntic del paper de les institucions financeres, amb el responsable del Banc d’Espanya al capdavant, i també dels seus teòrics controladors, les institucions polítiques.
De tant en tant, massa sovint, ens assabentem amb quina frivolitat es feia ús (i se’n fa) de la despesa pública en totes les administracions, fos quin fos el seu àmbit territorial. Fos a partir de la projecció i execució d’obra pública, de la contractació exagerada i sospitosa de personal, amb les prebendes il·lògiques de dietes i sobresous mitjançant fórmules pseudo fraudulentes com són els informes o la participació desmesurada de consultores externes... També directament a través de presumptes estafes i enganys. Ens referim als diferents processos judicials oberts per tota la geografia peninsular, que afecten des de la Casa Reial fins a representants de partits polítics i institucions culturals del país, o, tornant al món financer, a la gravíssima situació en la qual es troben milers i milers d’impositors de diverses entitats bancàries per culpa d’uns “dipòsits preferents” que han esdevingut, amb el temps,“dipòsits fonedissos”.
Per a més indignació, la crisi econòmica que estem patint té un perfil propi i diferencial i unes conseqüències econòmiques doblement perjudicials pel sol fet de pagar els impostos des de Catalunya. L’insostenible dèficit fiscal reconegut per bona part del món econòmic i acadèmic, i demandat des de fa anys per una part de la societat catalana, malauradament no per tota, ens condemna a un futur sense esperança si, sense demora, el Govern de la Generalitat, les forces polítiques i socials que s’hi afegeixin liderin amb claredat, valentia i intel·ligència accions polítiques que ens alliberin de l’actual esclavatge financer (econòmic). És impossible aspirar al desenvolupament social i mantenir la qualitat de vida de les persones si una part considerable de la riquesa del país (la dels seus ciutadans) fuig, any rere any.
Tot al contrari, tal com hem pogut constatar amb gran indignació i perplexitat, existeixen milions d’euros per salvar les entitats financeres mal gestionades i, per contra, no n’hi ha per complir amb el compromís de deute amb Catalunya.
Tot fa pensar que la situació serà de llarga durada i que les conseqüències que s’albiren són del tot incertes malgrat l’aparent fredor i “control” que els governants demostren, setmana rere setmana, quan demanen esforços impossibles a la població. Les respostes de la societat, si no canvia l’actitud dels nostres mandataris, especialment, des de les més altes instàncies de la justícia, són cada cop més imprevisibles. L’increment de la violència a les manifestacions de protesta, el ressorgiment, un any després, dels indignats, la rebel·lió en clau catalana dels usuaris de les autopistes (“no vull pagar”), contra la perversió de la desigualtat de les tarifes de les autopistes en funció del territori, són alguns senyals que ens indiquen que en qualsevol moment es pot produir alguna acció social de difícil contenció.
Sobretot si en el terreny de l’exemplaritat que se suposa que han de detentar els tribunals de justícia, fonamental per mantenir la credibilitat democràtica, ni la fiscalia, ni altres estaments no es decideixen a actuar d’ofici per valorar actuacions que en qualsevol altre àmbit de la societat esdevenen susceptibles de culpa.
Ja n’hi ha prou d’observar com la impunitat regna per damunt de la r e s p o n s a b i l i t a t.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada